El desenvolupament psicomotor
LA PSICOMOTRICITAT
La psicomotricitat va néixer com a resposta a certes patologies motòriques que presentaven els diferents nens i nenes.
Entenem com a psicomotricitat l’acció del sistema nerviós central que crea una consciència en l’ésser humà sobre els moviments que realitza a través dels patrons motors, com la velocitat, l’espai i el temps.
En aquesta definició es tenen en compte diferents aspectes:
- Aspectes socioafectius.
- Aspectes motrius.
- Aspectes psicomotrius.
- Aspectes intel·lectuals.
Les característiques principals de l’activitat psicomotriu són:
- És fonamental per a l’ésser humà.
- Es desenvolupa molt abans que els coneixements i les actituds.
- L’infant adquireix habilitats i destreses que li permeten: relacionar-se amb el medi, aconseguir més autonomia personal i comunicar-se a través de signes.
APRENENTATGE PSICOMOTOR
Els processos d’aprenentatge ens permeten incorporar nous coneixements, valors i habilitats que són propis de la cultura i la societat en què vivim.
L’aprenentatge és un canvi relativament permanent en el comportament. És un procés que influeix en tots els éssers vius. Permet que ens adaptem a les variacions de l’ambient per poder sobreviure.
L’ésser humà, des de que neix ha d’aprendre, ja que depèn totalment d’altres. Quan neix és dels pocs éssers que es troben en aquesta situació.
Gran part dels actes que realitzem durant l’evolució són actes apresos que van aparellats a una maduració dels nostres sistemes nerviós, muscular, òrgans interns, etc.
En l’aprenentatge psicomotor hi trobem tres fases segons Le Boulch:
- Fase exploratòria: el subjecte contacta amb el problema a resoldre.
- Fase de dissociació: moviments imperfectes, difusos, selecció de moviment. El fixarà progressivament l’hàbit motor.
- Fase d’estabilització: automatització de la tasca.
Molts aprenentatges dels infants corresponen a la categoria psicomotriu: aprendre a caminar, aprendre a lligar-se les sabates, aprendre a saltar, aprendre a copiar grafies,... I també de més grans: aprendre a dominar eines, fer esports, etc.
BASES NEUROLÒGIQUES
Els primers anys de vida és una etapa que comprèn el desenvolupament d'habilitats motrius gruixudes i fines , els que serviran de base per al desenvolupament d'activitats més especialitzades com és l'escriptura .
En néixer , el nen presenta una alçada mitjana de 50 cm . , I el seu pes de 3 kg aproximadament . Durant el transcurs del seu primer any de vida , la longitud i el seu pes es van incrementant amb el transmetre dels anys .
Aquest període de creixement provoca canvis proporcionals en el seu cos , així per exemple , en néixer el nen present relativament un cap gran en proporció al seu cos , després aquesta ja no creixerà tant com el cos . Existeix també un increment en la longitud del tronc , dels braços i cames , quan s'arriba a una alçada plena . Podem considerar , que les diverses parts del cos van incrementant-se en proporcions diferents , aconseguint el seu límit en diversos moments que van des de la primera infància a la maduresa .
Resumint direm que a mesura que avança el desenvolupament físic del nen s'ampliarà igualment la capacitat de la seva resposta motora , que serà determinada per la maduració física i sobretot per l'oportunitat que hem de brindar mitjançant l'execució de les activitats com el gateig , caminar , córrer , saltar , etc . D'acord s'aconsegueixi l'avanç en el seu desenvolupament el nen adquireix destreses grans i complexes .
Aquest desenvolupament va dependre de dos lleis de maduració transmeses genèticament :
Llei cefalocaudal
El desenvolupament corporal del nen pel que fa a les seves estructures i funcions comença pel cap i després es dirigeix al tronc , per finalment arribar a les cames . Aquesta teoria es comprova en veure que la part superior del seu cos és més pesada que la resta i és on s'inicien les funcions motrius , per exemple quan se'n va a dormir al bebè sobre el seu llit , cap per avall , notarem que poden aixecar el cap molt abans de poder aixecar el pit . Així mateix el control del cap , dels ulls i espatlles precedeix al control de les extremitats . ( Les extremitats superiors es controlen abans que les extremitats inferiors ) .
Llei proximodistal
En aquest nivell , el desenvolupament segueix la seqüència des de dins cap a fora partint de l'eix central del cos . Si parlem per exemple del desenvolupament del fetus , veurem que el cap i el tronc es van formant abans que el desenvolupament de les extremitats superiors i inferiors , que aniran apareixent en forma gradual , és a dir , que les incipients extremitats poc a poc aniran allargant-se fins aconseguir l'aparició de les mans i els dits , en el cas de les extremitats superiors , de peus i dits en cas de les extremitats inferiors . Per exemple el nen posseeix l'ús dels braços , abans que el de les mans i aquests són utilitzats de forma global , abans de poder coordinar i controlar els moviments dels dits . ( La seqüència de control seria : espatlla , braç , canell , mà ) .
PAPER DE L'HERÈNCIA EN EL CURS DEL DESENVOLUPAMENT. ASPECTES EVOLUTIUS
Quan naixem rebem del pare i de la mare una informació genètica que ens permet formar part de l’espècie humana: trets morfolòqics, sexe definit, unes capacitats de desenvolupament que estan inscrites en una determinada constitució del cervell i un calendari maduratiu.
Tots els nadons que neixen tenen dues cames, dos braços, una cara amb els trets característics dels éssers humans i un sexe determinat. Aquests trets són els trets que externament ens distingeixen com a éssers humans.
Però també naixem amb un cervell que està preparat per tenir un creixement i un desenvolupament que podem qualificar d’espectaculars.
La informació que conté el cervell es caracteritza pel fet que marca totes les possibilitats de desenvolupament que té l’ésser humà, però no hi ha cap limitació. Per exemple, en el cas de l’aprenentatge de la llengua, el cervell conté tota la informació perquè un infant pugui parlar, però no marca en quina llengua ho farà i quin serà el seu grau d’adquisició. Això dependrà del context lingüístic en què visqui i del grau de correcció del llenguatge que es parli al seu entorn, així com de les experiències per utilitzar el llenguatge per a diferents fins.
Un altre aspecte que cal comentar és que el nostre codi genètic conté una informació que denominem calendari maduratiu.
El calendari maduratiu fa referència a una sèrie d’informacions genèticament establertes que ens permeten saber que els éssers humans passem per una seqüència de desenvolupament que sempre és igual per a tothom (caminar cap a l’any, parlar cap als dos anys...,) i que en els seus trets bàsics no es fan de manera diferent (per exemple; un infant no podrà caminar cap als 6 mesos perquè en aquesta edat encara no hi ha un desenvolupament motriu que ho permeti, encara que ja li permet aguantar-se assegut). És a dir, aquesta seqüència determina quines coses són possibles en diferents moments.
A mesura que avança l’edat (+2 anys), les adquisicions estan més marcades per altres aspectes, com l’estimulació i l’ajuda rebuda de l’exterior.
La comprensió de la influència de l’herència en el desenvolupament dels éssers humans queda molt clara mitjançant la diferenciació feta per F. Jacob i recollida per Palacios (1979) entre la part oberta i la part tancada del codi genètic.
La part tancada del codi genètic és la que imposa una determinada informació genètica i s’ha de complir necessàriament. Es tracta de la informació genètica que estableix per als éssers humans un cicle vital determinat, uns reflexes al moment de nèixer, unes característiques genètiques determinades.
En canvi, la part oberta del codi genètic estableix un conjunt de potencialitats que no es poden desenvolupar totalment sense una influència del medi, sense una estimulació que prvé de les persones que envolten les criatures. Uns exemples: possibilitat d’ús del llenguatge, capacitats d’establiment dels vincles emocionals, resolució de problemes, entre d’altres.
En cadascuna de les funcions i capacitats hi ha un pes específic més o menys gran de la part tancada o de la part oberta del codi. D’aquí venen les diferencies entre unes capacitats i unes altres en els infants. Així, per exemple, podem dir que pel que fa al desenvolupament de les capacitats motrius, tots els nens i les nenes aconsegueixen caminar correctament al voltant del primer any sense necessitat que hi hagui una estimulació específica en aquest sentit, perquè aquestes capacitats estan fortament modulades per la part tancada del codi genètic.
En canvi, és difícil que totes les criatures aconsegueixin un determinat desenvolupament del llenguatge en tota la seva amplitud sense l’estimulació del medi que permeti la utilització del llenguatge en totes les seves funcions i usos, ja que el llenguatge està regulat per la part oberta.
Així doncs, podem dir que el desenvolupament de l’espècie humana és el resultat d’una interacció entre un programa maduratiu (inscrit genèticament) i l’estimulacoó social i personal que l’infant rep de les persones que en tenen cura. Per tant, entenem que els aspectes psicològics del desenvolupament no estan predeterminats, sinó que s’adquireixen mitjançant la interacció amb el medi físic i social que envolta els infants des del seu naixement.
|
Fisicomaduratives (mecanismes interns) |
Relacionals (mecanismes externs) |
|
Calendari maduratiu |
Alimentació |
|
Lleis biològiques |
Estimulació |
|
|
Aprenentatge |
|
|
Condicions de vida |
- Control del cos
- Moviment i fortalesa en l’activitat corporal (en relació amb l’entorn)
El moviment. Aspectes evolutius
Quan parlem de moviment ens referim a un concepte molt ampli. Diversos autors, un dels més destacats Jean Le Boulch (1992), aborden el moviment com una activitat que pot ser de dos tipus:
- De tipus adaptatiu: significa que el nen o nena, des de que neix, s’ha d’adaptar al món que el rodeja i aquesta adaptació es composa de diverses accions motrius.
- De tipus exploratori: les persones necessiten moure’s i a través del moviment i de poder explorar el que ens rodeja com el/la nen/a podrà conèixer, aprendre i connectar-se al món extern. En molts casos, de la qualitat d’aquesta exploració podran dependre dels parenentatges futurs.
S’entén el moviment, per tant, com un desplaçament d’una part o de tot el cos. Quan parlem de control de moviment ens referim a la possibilitat de moure el cos de forma voluntària, espontània i armònica.
Es considera que el moviment ha de ser voluntari, en el sentit que ha d’haver una motivació de base per a que impulsi al nen o nena a moure’s.
ETAPES EVOLUTIVES
Es considera el desenvolupament com la capacitat de transformació i perfeccionament de les funcions globals de l'individu en l'aspecte físic, emocional , intel·lectual i de relació amb l'ambient i la societat .
El desenvolupament del nen depèn fonamentalment de la maduració i perfeccionament del seu sistema nerviós , i fins que això no es produeixi no és possible que adquireixi les habilitats i destreses corresponents a cada edat .
Al nen normal , aquestes etapes es van succeint lenta però continuada durant els primers anys de vida , sense necessitat d'un aprenentatge programat .
Tot i això , els pares poden estimular el desenvolupament de cadascuna d'aquestes capacitats o aptituds fent que el nen les adquireixi en un temps menor o amb una habilitat major .
La dedicació , l'estímul , les carícies i les paraules dels pares influeixen d'una manera positiva en el desenvolupament psíquic i motor del seu fill . El nen , en el seu desenvolupament , mai saltarà una etapa , per tant, no aprendrà , per exemple , a parlar sense abans haver balbucejat , ni s'iniciarà la deambulació abans d'aprendre a seure .
La comprovació d'aquestes capacitats forma part dels controls de seguiment normals per part del pediatre . Les dates anotades són orientatives , per la qual cosa es tindrà en compte que cada nen porta el seu propi ritme de desenvolupament .
A continuació i veurem les diferents etapes de desenvolupament.
•Primera infància (0 a 3 anys)
•Segona infància (4 a 6 anys)
•Tercera infància (7 a 11/12 anys)
•Adolescència (12/13 a 20 anys)
En la primera infància és on l’infant desenvolupa gran part de les capacitats. Aquests canvis significatius en l’ontogènesi està distribuït en cinc estadis. Aquests estadis són:
1. Impulsiu
2. Emocional
3. Sensoriomotor
4. Projectiu
5. Personalisme i valor funcional
Aquestes etapes són un recurs descriptiu per a referir-nos a alguns dels grans salts qualitatius que es produeixen en el desenvolupament.
1.Estadi impulsiu
Activitat motora reflexa:resposta motora als diferents estímuls (interoceptius, exterioceptius i propioceptius). A vegades per adaptar-se a un objecte, (funció d'alimentació, de suport), altres sense exercir cap control degut a la poca maduresa cerebral).
Segons Wallon, el moviment té com a punt de partida la sensibilitat. En el camp interoceptiu, la sensibilitat visceral, la sensibilitat deguda a la variació del to que s’expandeix a diversos camps: interoceptiu, propioceptiu i exteroceptiu.
El seu començament ho assenyala el naixement.
En la seva relació amb l'altre.
> El naixement marca per al nen la seva separació biològica de l'organisme matern, quedant exposat, per això, al medi ambient.
> Davant d'aquesta separació, apareixen en el nen una sèrie de reflexos que li permeten la subsistència.
Els reflexos de succió i deglució permeten satisfer les seves necessitats d'alimentació.
Del punt de vista motor:
En néixer la principal característica del nadó és l'activitat motora reflexa.
> Resposta motora als diferents estímuls (intero, propi i exteroceptiu) és una resposta reflexa.
> Les descàrregues tòniques, impulsives permeten donar compte al mig de les seves necessitats.
2. Estadi emocional (>6 mesos)
Primeres mostres d’orientació cap a l’entorn social. Reaccions tònicoemocionals (sonriure, rebuig,...).
L’emoció domina les relacions de l’infant amb el medi (“simbiosi amb el món”)
El que determina aquest estadi és el caràcter expressiu que van adquirint les reaccions condicionades pel medi (l'espera, necessitat de ser canviat de posició etc.)
Els crits i sacsejades globals (inquietud motriu) en ser calmades pel biberó es convertiran en desig alimentari per exemple.
La resposta materna de consentiment o de rebuig, va elaborant entre ella i el nen tot un sistema de comprensió mútua, de senyalització expressiva mitjançant gestos, actituds o mímica, la base és clarament afectiva i és particular de la diada.
3. Estadi sensoriomotor (final 1r any).
Intensa activitat d’investigació i d’exploració del món dels objectes
- Noves possibilitats de la capacitat de desplaçament en l’espai (caminar)
- L’activitat fònica adquireix funció simbòlica (capacitat d’atribuir a un objecte la seva representació – imaginada – i a la seva representació un signe verbal)
La seva relació amb l'entorn .
> Després de l'estadi emocional en què la principal característica és la simbiosi afectiva del nen amb l'ambient, apareix una activitat totalment diferent que es converteix en el factor determinant d'aquest nou estadi.
L'activitat de recerca i d'exploració del món dels objectes . El nen està tornat cap al món exterior sent aquesta la seva activitat i forma de relació preponderant .
El nen respon a les impressions que les coses exerceixen sobre ell per gestos dirigits cap a elles; desplaçar-se, prendre-les, assenyalar etc . I no amb una resposta més subjectiva d'agitació com en estadis anteriors .
En el primer any , semblaria que el nen s'interessa pels objectes que prèviament li van ser presentats per l'adult (tot enganxat a l'adult , a l'altre , els objectes prendrien una significació en la mesura de l'altre )
Pel que fa al moviment :
L'activitat sensorio motriu s'enriqueix aviat sota l'estímul de l'anomenada " llei de l'efecte " .
Els progressos en els moviments o conductes cada vegada més adaptats s'haurien fet que a partir dels primers assajos s'ha anat fent una selecció que va eliminant tot el que no és adequat i no produeix l'efecte esperat i el que si produeix l'efecte favorable implica la repetició del gest útil i el fracàs del no útil o poc útil .
La sensorialitat li fa investigar sobre les qualitats de les coses al mateix temps que aquestes investigacions li afinen la seva pròpia sensibilitat i el seu propi moviment ( doble funció del moviment )
El resultat (efecte ) produït per les seves manipulacions , ja sigui en si mateix , ja sigui en els objectes , l'incita a repetir el mateix gest per obtenir novament l'efecte i després a superar aquesta activitat circular , modificant el gest per comprovar les modificacions del efecte .
La maduració progressiva dels centres nerviosos , a aquesta edat , ha permès connectar entre si els diferents camps sensorials i motors de l'escorça cerebral.
L'exploració amb les mans han anat fent-se cada vegada més pertinents en l'exploració a l'estadi anterior però no són suficients .
A l'estadi anterior no accedeixen a l'espai llunyà perquè no excedeixen l'espai proper ( el que té per radi la longitud del braç ) .
L'activitat sensorio motriu que és la dominant en aquest estadi ha de ser perllongada per tant , per dues els començaments abastaran el segon any de vida : la marxa i la paraula i són fonamentals en aquest estadi.
4. Estadi projectiu ( > 1 any )
L’infant coneix l’objecte a través de la seva acció amb ell
- L’acció motora estimula l’activitat mental (la funció motora com a instrument de la consciència)
- El pensament es projecta en gestos
- Imitació, repetició d’accions…
En aquest estadi l'acte és l'acompanyant de la representació. El pensament és com projectat a l'exterior pels moviments que ho expressen. El pensament es projecta en gestos.
El nen s'expressa tant amb gestos com amb paraules, com volent imitar el seu pensament i distribuir les imatges d'aquest pensament en l'entorn, com per conferir una mena de presència.
El gest acompanya la paraula i al pensament tot fràgils i en certa mesura poc sostenibles.
Hi ha una preponderància en tot l'aparell motor sobre l'aparell conceptual i encara necessita del gest per expressar conceptes, fets o situacions.
Tot és difícil, la representació sense que estigui sostinguda per l'acte.
5. Estadi de personalisme ( > 3 anys)
Personalitat polivalent - Afirmació de l’autonomia
- sensibilització davant els altres
- Consciencia de sí mateix
Per Wallon l'estadi del personalisme comença al voltant dels tres anys i assenyala que consta de tres períodes d'aspectes sovint inversos, encara que tots tenen per objecte la independència i l'enriquiment del jo.
- El primer període és el període d'oposició i inhibició.
- A aquest succeeix un altre en què el jo tendeix a fer-se valer ia rebre aprovacions. El nen vol ser seductor als ulls d'un altre i per a la seva satisfacció. És una edat de narcisisme. Edat de la gràcia.
- Representació de rols.
PROGRÉS PSICOMOTOR EN EDAT ESCOLAR
Esquema corporal: la representació que tenim del nostre propi cos, de les parts corporals, de les seves possibilitats de moviment i acció, així com dels seus diferents limitacions.
La representació de l'esquema corporal i de les relacions medi-cos es va construint mitjançant un llarg procés d'assaig i error, mitjançant l'experiència que nens i nenes tenen amb el seu cos i de les vivències que amb el es tenen, és un procés gradual, conseqüència de la maduració i dels aprenentatges.
Un cop conegut l'esquema corporal dels nens/es seran capaços d'ajustar les seves accions als seus propòsits, com ara saber la força que han d'aplicar en agafar una joguina pesat, o poder portar-se la cullera a la boca.
Domini lateral: la capacitat d'utilitzar de manera coordinada els membres del cos amb l'objectiu de desenvolupar una activitat tenint en compte l'espai.
Un exemple és lligar-se els cordons de les sabates o escriure, per assolir l'èxit en aquest tipus d'activitat el nen o la nena s'hauran de practicar fins a aconseguir el domini i tenir conseqüències positives.
Tonificació muscular: és el grau de contracció que en cada moment tenen els músculs, oscil · lant entre hipertonia o contracció, i la hipotonia o relaxació marcada.
En aquestes edats el to muscular s'anirà tornant controlat, sabent en cada moment que força ha d'exercir sobre cada objecte.
Aquesta capacitat la marcarà l'experiència amb els objectes, pel que és important l'estimulació en aquestes edats, oferint al nen / a objectes de diferent grandària i pes.
Equilibri corporal: fa referència a una ordenada relació entre l'esquema corporal i l'estructura espacial.
L'equilibri permetrà que el nen pugui realitzar una activitat física, a més influirà en la seguretat amb la qual es realitza l'activitat. Aquest element està regulat pel cerebel, el que no indica que sigui, relativament controlable.
Control respiratori: des de molt petits haurem de realitzar activitats de control de respiració amb nens i nenes, aquestes activitats van a implicar conèixer com es respira i controla conscientment el ritme i profunditat de la respiració.
Aquest aprenentatge és molt important perquè com en el cas del to muscular, la respiració es relaciona, tant en nens com en adults, amb l'atenció i les emocions.
Coordinació: el nen/a haurà associar patrons motors coneguts anteriorment, agrupant-los donant lloc a moviments molt més complexos.
S'acabarà dominant tant la coordinació de moviments com la força i intensitat que requereix casa activitat. La seqüència de moviments acaba sent interioritzada, permetent que el subjecte pugui executar la seqüència de moviments sense atendre a la seva realització. Finalment, disminuirà el temps de reacció, d'execució i de control de la musculatura, sent més ràpid i automàtic.
Estructuració de l'espai i del temps: és la relació espai-cos, com percebem l'espai en funció del moviment del cos ja sigui aturat o realitzant alguna activitat.
En això incloem, amode d'exemple, alguns plans espacials, com: dalt-baix, davant-darrere o dreta-esquerra, aquest últim serà de més dificultat per als nens d'aquestes edats.
Independència: és la capacitat de controlar per separat cada segment motor. Fer un moviment relativament complex amb una mà sense que es mogui l'altra.
És un exemple d'independència que a aquestes edats ens trobem que els nens / es treguin la punta de la llengua alhora que escriuen, o que tensin els músculs d'una mà a l'agafar un objecte amb la mà contrària.
La independència comença a aconseguir-se a l'edat de 6 anys, encara que és un procés llarg.
