1.1 L'ésser humà, un ésser social
1.1.1 PROCESSOS DE SOCIALITZACIÓ
Cultura i socialització
L'ésser humà és un ésser social des del mateix moment del seu naixement, ja que a causa de la seva indefensió, necessita l'ajuda dels altres per satisfer una sèrie de necessitats bàsiques com l'alimentació, la higiene, la seguretat, la relació, etc.
Per això, l'infant ja des del seu naixement, necessita explorar l'entorn físic i social en el que viu i interactuar amb les persones i els objectes que l'envolten. A més, les seves necessitats bàsiques el motivaran biològica i socialment a incorporar-se al grup, sense el qual no podria sobreviure.
Aquest procés d'interacció és el que s'ha denominat socialització, és a dir, un procés mitjançant el qual la cultura, socialment organitzada, es facilita als membres de la societat, transmetent-se de generació en generació.
Socialització i aprenentatge
No obstant això, aquest procés de socialització o interació en la societat no es produeix per causalitat o sense esforç que no sigui conscient, al contrari, els individus han de passar per un complex procés d'aprenentatge social, que en un sentit general, es denomina educació i culturalització.
Així doncs, els infats, que neixen indefensos, es socialitzen gradualment i es converteixen en persones coneixedores de les seves formes de la cultura de l'entorn en què viuen. Però, quin és el procés que segueixen per adaptar-se a la seva societat? Els infants no són recipients passius davant el procés de socialització sinó tot el contrari, són actius i responen davant les pressions i les exigències del seu entorn perquè tenen capacitats per raonar, aprendre i crear.
Ja que la socialització és un aprenentatge, és lògic que aquest aprenentatge sigui intens en els primers anys de vida, D'una banda, l'infant amb les seves capacitats innates i individuals és capaç de recollir tot el que els seus sentits perceben, ja sigui de manera conscient (àmbit socioafectiu) o inconscient (àmbit cognitiu) i, d'altra banda, la societat li transmet una sèrie de simbolismes, valors i costums propis del lloc de naixement.
A continuació podem veure com, de manera lineal en l'esquema, el desenvolupament es direcciona gràcies a la resposta que l'infant, passant pels àmbits del desenvolupament que posen en joc l'activitat, produeixen el canvi, l'evolució.
Direcció del desenvolupament1.
1.1.2 AGENTS DE SOCIALITZACIÓ
En un sentit ampli, els agents socialitzadors són totes les persones i institucions que formen part dels diferents contextos en què interactua la persona i que, a través de la seva actuació voluntària o involuntària, incideixen en la seva educació.
Des d'aquesta perspectiva, tots som agents de socialització, sent els més importants:
- La família: És l'agent de socialització per excel·lència, ja que és on s'inicia el procés de socialització. A més continua sent important al llarg de tota la vida, degut als llaços afectius que estableix.
- El grup d'iguals: Són aquells formats per membres d'edats homogènies, com les amistats o companyies de jocs, de veïnat, de l'escola, etc.
- L'escola: Atès que la socialització es dóna dins el context cultural en que està immers l'individu, hi ha certes facetes de les persones que fan referència a la cultura i que només es poden assegurar si es du a terme un ensenyament planificat des de l'escola. L'escola és un instrument bàsic que utilitzen els grups humans per promoure i desenvolupar la socialització. Dins de cada cultura hi ha aspectes del desenvolupament i de la socialització que requereixen d'una ajuda sistemàtica, planificada i continuada durant un cert període de temps.
- Els mitjans de comunicació: La comunicació és tan important en l'ésser humà que es pot dir que gràcies a ella podem viure en societat. Al llarg de la història de la humanitat, els distints mitjans de comunicació han anat variant en funció de la tecnologia disponible: des de la cultura oral, la difusió a través de l'escriptura, amb la impremta; la recepció a través d'ones, mitjançant la ràdio; la unió d'imatge i text amb la televisió; i, finalment, l'accés a qualsevol mena d'informació general, espectacle i l'oci, que són el reflex de la societat.
1.2 La psicologia del desenvolupament
El procés de socialització és continu i forma part del desenvolupament de la persona, per això serà necessari veure, des de la disciplina que s'ocupa d'aquest tema quines són les diferents etapes del cicle vital de les persones.
La psicologia del desenvolupament estudia els diferents estadis o moments pels quals l'individu va desenvolupant les seves capacitats psicològiques i intel·lectuals que posseeix des que neix, en aquest sentit comprèn, doncs, factors tant biològics com socials i culturals.
Des d'aquesta disciplina s'entén el desenvolupament humà com una successió d'etapes en la vida de la persona que completen el seu cicle vital que s'acostumen a seqüenciar en: infància, adolescència, adultesa i vellesa.
El cicle vital és dinàmic i ha de passar per diversos processos de canvi, donant lloc a èpoques de conflicte o crisi. Les crisis són estats temporals de trastorn i desorganització en què una persona es sent bloquejada o incapaç d'afrontar situacions particulars utilitzant els mateixos recursos que fins al moment li havien estat útils per afrontar els seus problemes.
Per tant, quan es parla de crisis evolutives és lògic pensar que la crisi es produeix com a conseqüència d'uns canvis previsibles; aquests canvis impliquen el pas d'estats coneguts a altres desconeguts i, per tant, la mateixa incertesa pot produir inestabilitat i inseguretat.
Les etapes vitals per les que travessa l'ésser humà es caracteritzen per canvis físics, cognitius i socals que influeixen en la seva personalitat i als que ha d'adaptar-se. Alguns d'aquests canvis se suporten amb més o menys dificultat, i altres com a veritables oportunitats. Per això, com veurem més endavant, en cadascuna de les etapes, el costat positiu de qualsevol canvi haurà, necessàriament, de viure's com una oportunitat d'aprenentatge i maduresa. Es considera, doncs, el concepte de crisi com el procés de canvi pel qual han de passar les persones, i la seva manera d'afrontar-lo.
1.2.1 DIFERENTS PLANTEJAMENTS DE LA RELACIÓ DESENVOLUPAMENT-APRENENTATGE
Aquest apartat tracta sobre la perspectiva contextual i sociocultural del desenvolupament. En aquesta part trobem, també, relació amb les ideas principals que hem tractac amb anterioritat.
Recordants per poder continuar, la primera idea principal són les etapes del desenvolupament, etapes que no són lineals ni universals, ja que n'hi han certes situacions o aspectes que determinen cada una d'aquestes etapes. Una altre idea important és el concepre d'andamiatge. S'entén aquest concepte com el tipus d'estratègies i intervencions que l'infant utilitza com a suport per a poder desenvolupar-se.
Una vegada haber cita aquestes dues idees importrants per donar reforç, ja podem continuar amb l'últim concepte, però no menys important, que tracta sobre la influència dels factors endògens i exògens en relació al desenvolupament-aprenentatge.
En el desenvolupament d'un nen/a, tant els factors endògens com exògens tenen la mateixa influència, ja que són factors que estan totalment entrellaçats. Per a un desenvolupament total i complet es necessita tenir en compte ambdós factors.
En l'aspecte endògen, s'ha de tenir en compte la predisposició genètica, conéixer si es té algun problema cognitiu o maduratiu ja que ens movem en una línia més natural, trobant com a punts importants l'herència i el creixement (com a factors biològics) i la maduració (com a desenvolupament aprenentatge).
En contraposició, hi tenim els factors exògens, on s'ha de tenir en compte l'ambient que l'envolta, si és motivat o no, la situació familiar, entre d'altres, ja que com a punts importants tenim la història social i cultural (com a factors contextuals) i l'experiència (com a aprenentatge-desenvolupament). Dins d'aquest factor ens movem en una línia més social i cutlural del desenvolupament.
Així doncs, hi ha quatre tipus de respostes per a aquesta dinàmica entre el factor exògen i el factor endògen que a continuació les veurem més desenvolupades.
Aquestes quatre respostes són:
-La perspectiva psicodinàmica: base natural del desenvolupament de caràcter afectiu-emocional.
-La Teoria conductista: base social del desenvolupament, depenent de l'aprenentatge.
-La Teoria cognitiva: base natural del desenvolupament, depenent de la maduració de les estructures que permeten l'aprenentatge.
-La Teoria socio-cultural: base social del desenvolupament, depenent de les influències del context i la cultura.
1.3 Perspectives teòriques
Com hem dit amb anterioritat, en aquest punt es parlarà sobre les quatre respostes que és donen per explicar els factors exògens i endògens.
En la Perspectiva psicodinàmica es classifiquen tres teories: la Teoria psicosexual, la Teoria de l'aferrament i per últim la Teoria psicosocial.
En la Teoria psicosexual, Sigmund Freud reflexiona sobre la motivació humana i la seva estreta vinculació amb el desenvolupament sexual. Tracta d'explicar els diferents cambis en la conducta al llarg del desenvolupament, observant les primeres experiències sexuals i emocionals de l'individu.
Freud pensava que els primers anys de vida són decisius en la formació de la personalitat, a mesura que els nens desenvolupen conflictes entre els seus impulsos biològics innats relacionats amb la sexualitat i les restriccions de la societat. Aquests conflictes es presenten en etapes invariables del desenvolupament psicosexual.
Els components de la personalitat referents a la teoria psicosexual són:
1- ID o ELLO: es considera com la font de motius i desitjos mitjançant la satisfacció en el principi del plaer.
2- EGO: representa la raó o el sentit comú. Es regeix pel principi de la realitat mitjançant el poder equilibrar la personalitat.
3- SUPEREGO: inclueix la consciència i incorpora sistemes de valors i deures aprobats per la societat.
Les etapes del desenvolupament psicosexual són:
- Etapa oral (de 0 als 12 - 18 mesos) on la principal font de plaer del nadó s'orienta cap a les activitats de la boca.
- Etapa anal (de 12 - 18 mesos als 3 anys) on la retenció i l'expulsió de la femta produeix plaer la nen. La zona de gratificació és la regió anal.
- Etapa fàlica (dels 3 a 6 anys). És una època on apareix el complexe d'Édip i d'Electra. Època d'enamorament familiar.
- Etapa de latència ( dels 6 a la pubertat) on els joves començen a adoptar els rols de gènere i desenvolupen el "superego". Poden socialitzar-se, desenvolupar habilitats i aprendre d'ells mateixos.
En la Teoria de l'aferrament, John Bowlby explica perque els nenes i nenes es converteixen en persones emocionalment aferrades als seus primers cuidadors, així com els efectes emocionals que resulten de la sepàració.
Per a Bowlby l'aferrament és una conducta instintiva, activada i modulada en la interacció amb altres significatius al llarg del temps. És un sistema de contol, un mecanisme que adapta la conducta a la consecució de fins determinats per les necessitats del moment. Així el desitg del nen o nena de proximitat o contacte amb la figura d'aferrament no es constant, sino que depén de factors endògens i exògens.
Es tracta de representacions mentals generades en la primera infància a partir de la interacció amb els pares o cuidadors principals i inclouen informació sobre ells mateixos, la figura d'aferrament i la relació entre ambdós.
La Teoria psicosoial d'Erick Erickson és una de les teories del desenvolupament humà més acceptades. Segons aquest autor, les persones han de passar per vuit estadis o fases de desenvolupament al llarg de la seva vida, cadascuna marcada per una dinàmica i uns conflictes o crisis determinades, que giren al voltant de l'enfrontament entre dues forces o tendències oposades.
Les persones han de resoldre aquestes crisis o problemes ecntrals, plantejats com una contradicció entre dos pols. La menera com solucioni aquests conflicte en cada etapa repercutirà en la seva capacitat per superar les crisis posteriors. Si cada etapa se supera de forma adequada, és a dir com més a prop es trobi del pol positiu, major serà la capacitat per afrontar amb èxit la fase següent, i el sei desenvolupament serà l'adequat. No obstant això, si tenen dificultats per superar-les, els problemes a les següents etapes seran majors i el desenvolupament es veurà afectat. Els vuit estadis són els següents:
Fent referència a una altre perspectiva, en aquest cas la Perspectiva conductista, la classificarem en duens teories, La teoria tradicional de l'aprenentatge i la Teoria de l'aprenentatge social.
En la Teoria tradicional de l'aprenentatge, F. Skinner, Ivan P, Pavlov i Watson van estudiar com repercuteix el canvi d'estímuls. La teoria consisteix en; a l'utilitzar aquests tres elements, alimentació, salivació i diapasó, es demostrarà que es pot condicionar a un gos per salivar després d'escoltar el diapasó, pel que:
-Primer es feia sonar el diapasó i de seguida s'alimentava al gos.
-Després de repetir aquesta seqüència diversos cops, el gos va començar a salivar després d'escoltar el soroll per abans de rebre l'aliment.
Ara el soroll s'havia convertit en un estímul condicionat que podia generar salivació per si sol, perque és un estímul que provoca una resposta emocional o psicològica del condicionament. La resposta de salivar després del soroll ara era una resposta condicionada, perque es una resposta que es va aprendre anteriorment a un estímul neutre.
Aquest treball també va identificar tres processos, el de generalització, discriminació i extinció.
En la Teoria de l'aprenentatge social, Albert Bandura col·loca l'aprenentatge en un espai conceptual limitat per allò social, on reconeix l'origen social de molts pensaments i accions humanes.
La Teoria de l'aprenentatge social considera que és el ésser humà no està governat per forces internes, ni determinat (controlat) per estímuls externs, sinó que està regit per una interacció en la que la conducta, els factors personals i els esdeveniments ambientals actuen entre sí com determinants recíprocs.
Fent referència a la tercera perspectiva, que és la Perspectiva cognitiva, hi podem classificar dues teories. Aquestes són la Teoria constructivista i la Teoria del processament d'informació.
En la Teoria constructivista s'exposa allò més rellevant del desenvolupament del nen sota la perspectiva del desenvolupament segons Jean Piaget.
El constructivisme sosté que l'individu és una construcció pròpia, que es va produïnt dia a dia, l'aprenentatge es essencialment actiu. Postula les necessitats d'entregar al nen o nena les eines que li permeten crear els seus pròpis procediments. Així mateix, de les interaccions amb les altres persones.
Els objectius d'aquesta teoria són:
-Analitzar el concepte de desenvolupament.
-Definir les característiques del desenvolupament cognitiu.
-Identificar les característiques del desenvolupament cognitiu.
Entre la infància i l'adolescència succeeixen una sèrie de canvis qualitatius en les operacions del pensament. Aquest canvis en veuen reflectits en les etapes o estadis que Piaget elabora per veure el desenvolupament de les estructures cognitives.
Aquests estadis són:
L'altre teoria és la Teoria del processament d'informació, on H. Gardner parla sobre els processos, les habilitats i les estratègies en el desenvolupament cognitiu.
El desenvolupament és el procés d'aprenentatge que adquireix l'individu a través de la recepció de la informació, emmagatzament i recuperació per donar respostes inmediates o futures.
--> Enfocament cognitivista: la nostra ment tenia el funcionament d'un ordenador; li arribava inofrmació de l'exterior, la ment la codifica, la emmagatzema i la ordena i per últim la processa per donar una resposta a curt o a llarg termini.
I per últim, però no menys important, ens trobem amb la darrera perspectiva, la perspectiva contextual. Aquí hi trobem dues teories, la Sociocultural i la teoria bio-ecològica.
Parlant sobre La Teoria socio-cultura, Vygostki investiga els processos psíquics superiors de la persona.
Entén la consciència com un producte social i que a través del treball de persones transformen la natura i creen les condicions per al seu propi desenvolupament.
Vygostki diu que "el desenvolupament humà és un procés compartit entre individuals i en aquest sentit no pot ser comprés sense tenir en compte la manera de com influeixen els canvis hostórics i socioculturals.
L'infant necessita uns instruments anomenats mediacions per poder desenvolupar-se:
-Materials: eines per transformar el medi material (rodes, pics, pales, politges, etc.).
-Psicològics: signes com per exemple el llenguatge de la parla.
Agrupa el seu desenvolupament en 3 zones:
1) Zona de desenvolupament potencial: tot el que tu pots fer, però necessites ajuda d'una altre.
2) Zona de desenvolupament real: la persona ha pogut fer una activitat sola.
3) Zona de desenvolupament proper: l'ajuda serà afectiva, ja es veu si el nen o nena pot realitzar l'activitat o no.
Per exemple:
Un nen comença a anar en bibicleta amb l'ajuda del pare (desenvolupament potencial).
En el moment en que el pare veu capaç al eu fill de fer l'acció sol i l'impulsa a fer-ho (desenvolupament proper).
Quan el nen afaga ja definitivament la bicicleta (desenvolupament real).
Per finalitzar aquest últim punt, cal parlar sobre La teoria bio-ecològica, on U. Brofenbrenner on anomena que la evolució de la persona es troba fora del seu entorn natural.
Per poder analitzar diferents graus d'influència de l'entorn, Brofenbrenner proposa quatre nivells d'entorns:
1) Macrosistema: nivell més llunyà d'influència del medi sobre un individu, l'entorn més distant (aspectes ideològics, ètics, culturals, educatius, etc.).
2) Exosistema: format per un o més entorns en que el subjecte en desenvolupament no participa activament. Com a exemple tenim el claustre de professors, afecta però no directament.
3) Mesosistema: format per un conjunt de micrisistemes en que el subjecte en desenvolupament participa activament. Uns exemples claus serien la família, l'escola, la ludoteca, etc.
4) Microsistema: entorn d'influència més pròxim al subjecte en desenvolupament, el qual hi participa activament. Aquí hi trobem el grup d'amics, el professorat, etc.
Cada Microsistema en que participa una persona compleix tres funcions:
- Relació o relacions interpersonals.
- Realització d'un tipus d'activitat.
- Rol social o paper prèviament establert.
